Mind què? Tot i que es tracta d’una filosofia de vida, d’una pràctica constant i tècnica psicològica que cada vegada s’estén més al nostre territori, encara hi ha moltes persones que no coneixen aquesta pràctica mil·lenària, així que començaré donant una definició.

Jon Kabat-Zinn (2005), un dels autors més rellevants en la difusió de Mindfulness el defineix com “El procés d’observar expressament cos i ment, permetent que les nostres experiències es vagin desplegant de moment en moment i acceptar-les tal com son. Aquest procés no implica rebutjar les idees ni intentar fixar-les, ni suprimir-les, ni controlar-les. En definitiva es tracta de prestar atenció al moment present sense jutjar”

La nostra ment es troba en constant  moviment, analitzem, jutgem, avaluem, reaccionem, sentim, percebem i incorporem a les nostres memòries múltiples estímuls, i en aquest anar i venir del nostre cervell del passat al futur ens perdem l’únic moment real, el present.

Mindfulness ens proporciona una major comprensió de les pautes habituals de pensament i pot desenvolupar un paper molt important en la millora del nostre patiment físic i psicològic, però no sempre és fàcil observar-nos a nosaltres mateixos i als nostres pensaments i conductes problemàtiques donat que, el més habitual és que no lligui amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos (Stahl y Goldstein, 2010).

Però és Mindfulness una nova moda? No hem d’oblidar que Mindfulness és una pràctica que prové de la filosofia Oriental Budista i que diferents autors l’han traslladat a Occident a través d’un apropament psicoterapèutic i que s’està posant a prova amb múltiples estudis científics. Els estudis realitzats fins a l’actualitat ens informen de canvis importants a nivell cerebral, aconseguint augmentar àrees del cervell relacionades amb el benestar i millorant la regulació emocional i el sistema immune entre d’altres. D’altra banda també s’han i s’estan realitzant múltiples estudis sobre l’impacte de la pràctica de Mindfulness aplicat a diferents processos (processos de dol, dolor crònic, fibromiàlgia, cuidadors, trastorns de la personalitat, trastorns afectius, etc.).

Centrant-nos en l’aplicació de Mindfulness a la Fibromiàlgia i el dolor crònic cal destacar que el tractament s’inicia amb l’objectiu de reduir el patiment emocional donat que dolor i resistència al dolor és igual al patiment. En general els pacients amb dolor crònic conviuen també amb un gran patiment emocional pel propi dolor i el primer pas per aconseguir una millora es troba en l’acceptació. D’entrada parlar d’acceptació del dolor a una persona que el pateix sembla una utopia, ens neguem a acceptar el dolor però, tal com indiquen diverses orientacions psicoterapèutiques amb una àmplia evidència científica, l’acceptació és el germà petit del canvi, només quan acceptem el que ens succeeix podem començar a canviar-ho (Rodríguez Vera, 2013).

És per tant imprescindible des de la perspectiva del Mindfulness promoure l’acceptació, la comprensió i la compassió per un mateix per poder treballar amb el dolor crònic i amb el trauma. Si aconseguim assumir aquesta actitud i romandre tranquils amb el nostre dolor, mirant-lo d’aquesta manera tot i que sigui durant el temps que dura una o mitja respiració complerta, haurem donat un pas en la direcció correcta (Kabat-Zinn 2011).

Ho posem en pràctica?

Sabem que un quilo de pràctica és millor que una tona de teoria, així doncs, ho intentem? Us proposo una petita pràctica en forma de tastet deixant així la porta oberta a seguir investigant i practicant i, si teniu interès en aquesta i altres tècniques no dubteu a consultar amb els psicòlegs de la Fundació AVAN.

Esculli una tasca quotidiana com cuinar o dutxar-se i tracti de portar-la a terme atentament i posant en ella tots els seus sentits. Si, per exemple, s’està dutxant, sigui conscient del que està fent, noti la textura de l’esponja i el sabó, la temperatura de l’aigua i les sensacions físiques que li aporta el seu cos, concentri’s en l’olor, el so de l’aigua i detalls com les bombolles que fa el sabó sobre la pell. Pari atenció a tots aquests estímuls que normalment passen desapercebuts i... veiem què succeeix!

La Malaltia de Pàrkinson és una malaltia neurodegenerativa produïda per la degeneració d'un tipus de neurones que es troben en una regió profunda del cervell anomenada substància negra. Aquestes cèl·lules del cervell són les encarregades de fabricar una substància anomenada dopamina, el neurotransmissor responsable, d'entre altres funcions, de transmetre la informació que fa possible el correcte control i coordinació dels moviments. Quan al cervell no disposa de dopamina suficient, els missatges de com i quan s’han de realitzar els moviments no es transmeten correctament, apareixent així els símptomes propis de la Malaltia de Pàrkinson.

L’edat d’inici dels símptomes es situa al voltant dels 60 anys, tot i que un 15% dels afectats poden iniciar els símptomes abans dels 45 anys.    

Tot i ser una malaltia força freqüent (afecta al 0.3% de la població, tot i que aquest percentatge augmenta amb l’edat, de manera que aquest pot arribar al 1-2% en persones majors de 60 anys), encara avui en dia hi ha molt desconeixement sobre la mateixa en la població general. Tradicionalment, s’associa la malaltia al tremolor, però només el 70% dels afectats presenten aquest símptoma. Aquest es caracteritza per ser de repòs, és a dir, apareix quan el malalt no fa cap activitat, i desapareix quan es realitza un moviment voluntari. Inicialment només és present a una part del cos, però a mesura que avança la malaltia, pot presentar-se a ambdues bandes. El tremolor afecta típicament a les extremitats (mans o peus), però també pot estar present a la mandíbula o la cara (parpelles o llavis). Aquest tipus de tremolor respon bé a la medicació antiparkinsoniana (levodopa i agonistes dopaminèrgics).

Per tal de poder fer un diagnòstic de Malaltia de Pàrkinson, han d’estar presents 3 dels quatre símptomes cardinals de la malaltia, que són els següents:

-      Tremolor

-      Lentitud

-      Rigidesa (augment del to muscular)

-      Inestabilitat postural

Però de la mateixa manera que no tots els malalts de Pàrkinson presenten tremolor, no totes les persones que tremolen tenen una malaltia de Pàrkinson. Hi ha altres patologies que poden cursar amb tremolor, com poden ser:

-      Tremolor essencial: és un tremolor bilateral i simètric, no va acompanyat de la resta de símptomes típics de la malaltia de Pàrkinson i augmenta amb l’acció. Afecta bàsicament als membres superiors, però rarament als peus. No respon als fàrmacs antiparkinsonians, tot i que sí pot tractar-se amb altres tipus de fàrmacs.

-      Atàxia: el tremolor és més ampli i augmenta amb el moviment, i va associat a torpesa motriu. L’atàxia pot aparèixer després d’una lesió cerebral (ictus, traumatisme cràneoencefàlic...).

-      Distonia: el tremolor apareix associat a una postura distònica, no aïlladament. La distonia és la contracció simultània de músculs antagonistes, de manera que quan s’intenten moure segments corporals oposats pot aparèixer una oscil·lació semblant al tremolor. Apareix principalment al coll i a la mà.

-      Parkinsonisme associat a medicaments: l’ús d’alguns medicaments (haloperidol, clorpromazina, valproat...) poden produir una forma reversible de parkinsonisme. Suspendre els medicaments o reduir-ne la dosi produeix una disminució o desaparició del tremolor.

-      Parkinsonisme vascular: es produeix com a conseqüència de petits infarts cerebrals. El tremolor és atípic en aquest tipus de parkinsonisme i va associat a demència o pèrdua de capacitats mentals. Aquest tremolor respon poc al tractament antiparkinsonià.

Davant de qualsevol dubte, sempre s’ha de consultar al metge.

La comunicació és l’eina bàsica que tenim per poder connectar amb el nostre familiar. Ens permet saber com es troba, què li passa, si té alguna necessitat no coberta o quin és el seu estat anímic. Però què passa quan aquesta no és possible o es troba limitada, ja sigui perquè el malalt ha perdut la capacitat cognitiva per fer-ho (com és el cas de les demències) o perquè hi ha dificultats a nivell motor que la dificulten (a causa d’un ictus, d’un traumatisme cranoencefàlic o d’alguna altra malaltia neurològica com la Malaltia de Parkinson o l’Esclerosi Múltiple)?

Cal tenir present que és impossible no comunicar-nos. Simplement, hem de buscar vies alternatives a fer-ho. Aquí us expliquem alguns recursos que ens poden ser útils:

  • Utilitzar l’escolta activa: hem d’intentar comprendre i donar sentit al missatge que ens transmet. La gestualitat, el to de veu o la postura ens poden donar una informació molt valuosa.

  • Situar-nos sempre davant de la persona i a la seva alçada.

  • Evitar ambients amb massa soroll, massa gent o amb poca il·luminació. Evitar les converses en grans grups.

  • Parlar amb un to de veu baix. No cal cridar per fer-nos entendre! Tenen problemes per comunicar-se, no per sentir!

  • Utilitzar un llenguatge clar i senzill, col·loquial.

  • Repetir la part del missatge que s’ha entès. D’aquesta manera ens assegurem què hem entès allò que ens ha dit i només ens ha de dir la part del missatge que falta.

  • Donar temps per respondre. En ocasions poden estar alentits i necessitar més temps per entendre la pregunta i preparar la resposta. No hem de respondre per ells.

  • Realitzar preguntes clares i directes, que es puguin respondre amb un sí o un no.

  • Incitar al pacient a que parli amb un to de veu més alt i que articuli més les paraules, però sense forçar ni incomodar.

  • Quan és molt difícil entendre el que ens diuen, és útil trobar una “paraula clau” sobre el que ens vol expressar (per exemple: saber si ens està parlant de “menjar” o dels “néts”).

  • És millor reconèixer que no els hem entès que donar-los la raó sense saber el que ens estan dient.

  • No parlar d’ells com si no hi fossin.

  • Utilitzar sistemes de comunicació alternatiu sempre que sigui possible (llibretes, pissarres, mòbils, tauletes, plafons de comunicació...).

  • Utilitzem l’humor i aprenguem a riure junts dels mals entesos.

Petits canvis en la nostra manera de comunicar-nos poden implicar grans canvis en la nostra relació amb el nostre familiar!

L’oci és un dret humà fonamental i del que ningú hauria de ser privat, ja que aquest és un signe de qualitat de vida. Però, cada dia som més conscients de les dificultats que moltes persones pateixen per accedir a un oci de qualitat i digne. Allò que algunes persones consideren senzill, per altres pot ser inaccessible a causa d’un seguit de barreres personals, de comunicació, físiques, socials o familiars.

Hem de potenciar aquests espais d’oci per augmentar els moments de socialització a través de la visió crítica i de l'empenta per escollir les nostres pròpies activitats, les quals fomentaran noves relacions socials i la participació activa en la comunitat. Serà de gran importància, afavorir l’autodeterminació de les persones afectades per malalties neurològiques a través de la seva decisió sobre el seu propi oci i realitzar l’acompanyament pertinent en cada situació.

Així doncs, podem parlar de la inclusió com una actitud relacionada amb un sistema de valors que assumeix la convivència tenint en compte les diferències individuals i col·lectives amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de tots els agents implicats. El qual hem de potenciar creant intervencions concretes enmatèriad’inclusió.

D’aquesta manera, podem dir que l’oci i la participació comunitària ha de ser una de les principals eines d’inclusió social per tal de millorar la qualitat de vida de les persones afectades per una malaltianeurològica. Des de la Fundació AVAN, portem a terme diferents programes per aconseguir la inclusió real de les persones afectades. Aquests són els següents:

  • Casal Obert (programa setmanal que es realitza entre setmana)

  • Kedem (programa setmanal que es realitza els dissabtes a la tarda)

  • ANEM (sortides mensuals de cap de setmana)

  • CUIDEM (vacances terapèutiques)

Utilitzem el terme dany cerebral adquirit quan es produeix una lesió en un cervell que fins aquell moment s’havia desenvolupat normalment.

Les causes que poden produir un dany cerebral adquirit poden ser molt diverses: traumatismes cranioencefàlics (TCE), ictus, tumors cerebrals, anòxia, encefalitis... Però totes tenen en comú que produeixen la pèrdua de funcions cerebrals, que es poden manifestar en forma d’alteracions cognitives, alteracions en la comunicació, dèficits a nivell motor o sensorial o alteracions conductuals o emocionals.

Actualment, i a tall d’exemple, els TCE són la primera causa de mort i discapacitat entre la gent jove. I altres patologies, com l’ictus, es produeixen cada cop més en gent més jove (ja podem parlar de casos d’ictus a partir dels 30 anys), de manera que la seva incidència va en augment. Per això, és de vital importància donar informació sobre aquestes patologies i oferir serveis de rehabilitació per tal de minimitzar les seves seqüeles i millorar la qualitat de vida de les persones que els pateixen i també, de retruc, dels seus familiars.

A nivell motor, les seqüeles més freqüents són l’hemiplègia (paràlisi d’una part del cos), l’hemiparèsia (pèrdua de força i precisió de moviments d’una part del cos), l’espasticitat (augment del to muscular, la qual cosa fa que algunes extremitats adoptin posicions anormals) o la pèrdua del control d’esfínters.

A nivell cognitiu, es poden produir dèficits de memòria (sobretot per recordar esdeveniments nous), dificultats per centrar o mantenir l’atenció, alteracions perceptives, dificultats de càlcul, de raonament, de planificació o de resolució de problemes, així com un alentiment en el processament de la informació.

A nivell conductual, podem trobar dificultats en el control d’impulsos, desinhibició, apatia i manca de motivació, simptomatologia depressiva, indiferència davant el que l’envolta o agressivitat, entre d’altres.

Per tot això, la intervenció en el dany cerebral adquirit ha de ser interdisciplinar, intervenint directament en les àrees afectades a través de fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional o neuropsicologia, però també a nivell emocional, a través del suport psicològic.

Segueix-nos a les xarxes socials

FacebookTwitterYouTube